domingo, 9 de noviembre de 2008

QUAN EL CÉSAR ENS VA DEIXAR (El meu primer contacte amb un malalt mental)

El meu fill Jordi, va nèixer a Sant Boi de Llobregat , on hi va viure fins els 12 anys d'edat,en que , per raons d'escolarització de l'altre fill, David, afectat d'autisme de Kanner, la familia varem anar a viure a la Garriga. Fa uns dies, des d'aquell municipi del Vallès Oriental, Jordi m'ha fet arribar un escrit , un record de la seva infantesa, que atès el seu contingut humà, i en memòria de totes les persones que pateixen malaltia mental, reprodueixo tot seguit:

"QUAN EL CÉSAR ENS VA DEIXAR"
(El meu primer contacte amb un malalt mental).

Era el mes de setembre de l'any 1976, quan per primera vegada anava a l'escola. Abans, però, havia anat a una Guarderia ("Copito de Nieve"). Començava així la meva etapa d'estudiant, fent el primer curs d'E.G.B. a l'Escola Salesiana ,de Sant Boi de Llobregat.

Recordo que un alumne de vuitè curs, senyalava l'hora de sortir al pati amb un cop de xiulet, i aleshores era quan, tota la clase, sortiem disparats com a coets, en aquell pati immens, on hi havien dos camps de fútbol i una pista de basquet.

Al sortir, sempre hi havia un home de petita estatura, amb un bigoti enorme, que lluïa una armilla de pell i placa de xèrif. En els primers temps no enteniem molt be el que hi feia, però ben aviat varem comprèndre, que venia a arbitrar els partits de fútbol que feiem a l'hora del pati. Es deia César, i era un malalt mental del sanatori de Sant Boi de Llobregat.

Cada dia estava allà, no hi faltava mai. Fins i tot quan plovia, quan no podiem sortir a jugar, ell igualment hi venia. Quan veia que no hi havia ningú al camp, marxava amb el cap baix, mentre nosaltres ens quedàvem sota els porxos, entretenint-nos en altres jocs.

Els partits ja us ho podeu imaginar. Erem canalla de 6 anys d'edat, i la feina era nostra per seguir les jugades i donar bones puntades de peu a la pilota. Nosaltres corriem i corriem per aquell camp, mentre que el César també corria i corria fent sonar el seu xiulet sense cap mena de sentit. La veritat és que no li feiem gens de cas, però ell xiulava i xiulava de manera incansable darrera nostra. A vegades es treia el xiulet de la boca per encèndre una cigarreta.

En anar passant el curs, ja era un més entre nosaltres. I cada dia sabiem que aquell home ens esperava. Amb el temps li portàvem fruita, perque li agradava molt de menjar-la. De mica en mica anèvem fent-li més de cas, i ell sempre ens regalava un somriure. Curiosament ara que recordo, no li varem sentir mai la veu.

Així va anar passant el curs, fins el final. Després de les vacances va venir el retrobament amb els companys, i va arribar la primera vegada de sortir al pati d'aquell segon curs. L'alumne de vuitè va tornar a assenyalar l'hora amb el seu xiulet, i tots nosaltres, de nou, com si el temps no hagues passat, varem tornar a sortir correcuita cap el pati, a fer el nostre primer partit de fútbol d'aquella segona etapa escolar.

En arribar al camp, tots ens varem quedar sorpresos, com si hi manqués algua cosa, com si no fos tot igual de com es va acabar aquell darrer partit de fútbol del curs anterior. Hi faltava el César. Faltava aquella persona que ens havia acompanyat tots els dies del curs anterior, i que mica en mica varem arribar a estimar-lo i a tractar-lo com un més de nosaltres. Varem començar el partit pensant que vindria el dia següent. Però no ho va fer, ni l'endemà, ni passat ni l'altre. No va tornar.

Varem preguntar al professor, i ell conscient del mal que ens faria la seva resposta, ens va dir que el César havia mort aquell estiu. A tota la classe es va fer un silenci com mai hi havia hagut, i la pena d'haver perdut aquell amic es va apoderar de tots nosaltres.

Ja mai més les hores del pati van ser igual que abans. Han passat trenta anys i escaig, i jo encara me'n recordo del César, i malgrat que amb el pas del temps he anat comprenent que era una persona amb malaltia mental, el tractàvem com un més de nosaltres, perque el César a fi de comptes era com un nen, que el feia feliç i content compartir, a la seva manera, la nostra estona d'esbarjo.

Malgrat que sento tristor en recordar-lo, penso que dins de tot va tenir l'oportunitat de poder estar ben atès en el nostre hospital psiquiàtric, on a més, els que ho podien fer, sortien unes hores al dia per compartir els nostres espais, com a ciutadans que també eren de Sant Boi de Llobregat.

Jordi Vendrell i Llauradó

La Garriga, (El Vallès Oriental), Diada dels Fidels Difunts. Novembre de 2008 "


4 comentarios:

Francesc Mas Vidal dijo...

Veritablement que se m´ha posat un nus a la gola amb l´escrit tan emotiu del teu fill.
El meu pare Ramón-que tu vas conéixer bé-va treballar en varias ocasions de paleta al Sanatori i m´explicava que malalts del Centre es "barallaven" per ajudar-lo en la feina i la seva actitud tan generosa.

Salutacions

Joan Vendrell i Campmany dijo...

Ha estat una molt grata satisfacció que hagis conectat amb el teu comentari en el meu blog. En la infantesa erem veins. Tu portaves la pilota amb que jugavem a la Plaça de Catalunya, aleshores un descampat amb una torrentera. I tant si recordo el teu pare, el Sr. Ramon, i la teva mare, la Sra. Quimeta. (Vosaltres ereu de "Cal Sardina", nosaltres de "Ca la Bacallanera", quan Sant Boi encara ens coneixiem pels mots )¡Qué bones persones eren els teus pares!.Quan vaig al cementiri, no deixo de fer-los una visita. El teu pare m'havia explicat anècdotes de quan havia treballat al sanatori. Els malalts l'estimaven molt. Ell sempre els escoltava i parlava amb ells. Era una persona molt humana. Nosaltres fa més de mig segle que no ens veiem. Em plauria de tenir ocasió de coincidir algun dia.

Xavier Sánchez i Torres dijo...

Ostres, Joan! El teu fill m'ha fet recordar aquest entranyable personatge -en César- que estava sempre en el pati dels salesians amb la seva placa de sheriff... La meva infància i adolescència està plena de records de persones singulars com en César que patien malalties mentals i que eren molt coneguts, apreciats i respectats a Sant Boi; mai ha hagut problemes -que jo recordi- amb aquestes persones que vivien en el Manicomi (es vivia amb absoluta normalitat).

Una abraçada,

Jose Antonio Lozano dijo...

Molt emotiu. M´ha fet recordar la meva infantesa (també durant els primers anys de la decada dels 70 al Copito de Nieve) i moltes d'aquestes persones amb qui convivíem en total harmonia, com diu l'amic Xavier. De vegades es troba a faltar una mica el Sant Boi d'aquells temps.