
viernes, 28 de noviembre de 2008
BEATIFICACIÓN DEL HNO. JOSÉ OLALLO VALDÉS

martes, 25 de noviembre de 2008
LA EPIDEMIA DEL CÓLERA DE 1885 EN EL MANICOMIO DE SAN BAUDILIO


En la Real Orden de 3 de noviembre de 1885, publicada en la Gaceta de Madrid, del día 8, recogía que "veinticinco asilados fallecían diariamente en el Manicomio a consecuencia de la epidemia colérica; mientras la Junta de Sanidad vacilaba en la designación del que debía ir á implantar las prescripciones sanitarias; el Sr. García faria, Vocal de dicha junta, se ofreció espontáneamente, y fué tan provechoso el servicio que prestó, que á los seis días de poner en práctica una desinfección rigurosa y cuantas otras medidas se habían ordenado, deesapareció la mortaldad". Consecuentemente, "S.M. el Rey se ha enterado con satisfacción de los extraordianarios servicios... " "La conducta de este funcionario, que espontáneamente se ofreció en los momentos de mayor peligro a realizar personalmente cuanto fuera necesario para salvar a los asilados, y que á este fin ha ejecutado actos humanitarios que pueden calificarse de heroicos, merece recompensas que en su día serán otorgadas; pero, en tanto que esto llega, es voluntad de S.M. que se le den las gracias en su nombre, publicándose esta resolución en la Gaceta de Madrid para honra y satisfacción del interesado y del Cuerpo á que pertenece".
viernes, 21 de noviembre de 2008
EUSTAQUIO CAMPO BARRADO O EL ROCAMBOLESCO CASO DEL MUERTO RESUCITADO DEL MANICOMIO DE SAN BAUDILIO.
sábado, 15 de noviembre de 2008
Dª JUANA SAGRERA O EL CASO DE UNA DETENCIÓN ILEGAL EN EL MANICOMIO DE SAN BAUDILIO

miércoles, 12 de noviembre de 2008
EL PATRONATO PRO REHABILITACION SOCIAL DEL ENFERMO MENTAL

domingo, 9 de noviembre de 2008
QUAN EL CÉSAR ENS VA DEIXAR (El meu primer contacte amb un malalt mental)

"QUAN EL CÉSAR ENS VA DEIXAR"
(El meu primer contacte amb un malalt mental).
Era el mes de setembre de l'any 1976, quan per primera vegada anava a l'escola. Abans, però, havia anat a una Guarderia ("Copito de Nieve"). Començava així la meva etapa d'estudiant, fent el primer curs d'E.G.B. a l'Escola Salesiana ,de Sant Boi de Llobregat.
Recordo que un alumne de vuitè curs, senyalava l'hora de sortir al pati amb un cop de xiulet, i aleshores era quan, tota la clase, sortiem disparats com a coets, en aquell pati immens, on hi havien dos camps de fútbol i una pista de basquet.
Al sortir, sempre hi havia un home de petita estatura, amb un bigoti enorme, que lluïa una armilla de pell i placa de xèrif. En els primers temps no enteniem molt be el que hi feia, però ben aviat varem comprèndre, que venia a arbitrar els partits de fútbol que feiem a l'hora del pati. Es deia César, i era un malalt mental del sanatori de Sant Boi de Llobregat.
Cada dia estava allà, no hi faltava mai. Fins i tot quan plovia, quan no podiem sortir a jugar, ell igualment hi venia. Quan veia que no hi havia ningú al camp, marxava amb el cap baix, mentre nosaltres ens quedàvem sota els porxos, entretenint-nos en altres jocs.
Els partits ja us ho podeu imaginar. Erem canalla de 6 anys d'edat, i la feina era nostra per seguir les jugades i donar bones puntades de peu a la pilota. Nosaltres corriem i corriem per aquell camp, mentre que el César també corria i corria fent sonar el seu xiulet sense cap mena de sentit. La veritat és que no li feiem gens de cas, però ell xiulava i xiulava de manera incansable darrera nostra. A vegades es treia el xiulet de la boca per encèndre una cigarreta.
En anar passant el curs, ja era un més entre nosaltres. I cada dia sabiem que aquell home ens esperava. Amb el temps li portàvem fruita, perque li agradava molt de menjar-la. De mica en mica anèvem fent-li més de cas, i ell sempre ens regalava un somriure. Curiosament ara que recordo, no li varem sentir mai la veu.
Així va anar passant el curs, fins el final. Després de les vacances va venir el retrobament amb els companys, i va arribar la primera vegada de sortir al pati d'aquell segon curs. L'alumne de vuitè va tornar a assenyalar l'hora amb el seu xiulet, i tots nosaltres, de nou, com si el temps no hagues passat, varem tornar a sortir correcuita cap el pati, a fer el nostre primer partit de fútbol d'aquella segona etapa escolar.
En arribar al camp, tots ens varem quedar sorpresos, com si hi manqués algua cosa, com si no fos tot igual de com es va acabar aquell darrer partit de fútbol del curs anterior. Hi faltava el César. Faltava aquella persona que ens havia acompanyat tots els dies del curs anterior, i que mica en mica varem arribar a estimar-lo i a tractar-lo com un més de nosaltres. Varem començar el partit pensant que vindria el dia següent. Però no ho va fer, ni l'endemà, ni passat ni l'altre. No va tornar.
Varem preguntar al professor, i ell conscient del mal que ens faria la seva resposta, ens va dir que el César havia mort aquell estiu. A tota la classe es va fer un silenci com mai hi havia hagut, i la pena d'haver perdut aquell amic es va apoderar de tots nosaltres.
Ja mai més les hores del pati van ser igual que abans. Han passat trenta anys i escaig, i jo encara me'n recordo del César, i malgrat que amb el pas del temps he anat comprenent que era una persona amb malaltia mental, el tractàvem com un més de nosaltres, perque el César a fi de comptes era com un nen, que el feia feliç i content compartir, a la seva manera, la nostra estona d'esbarjo.
Malgrat que sento tristor en recordar-lo, penso que dins de tot va tenir l'oportunitat de poder estar ben atès en el nostre hospital psiquiàtric, on a més, els que ho podien fer, sortien unes hores al dia per compartir els nostres espais, com a ciutadans que també eren de Sant Boi de Llobregat.
Jordi Vendrell i Llauradó
La Garriga, (El Vallès Oriental), Diada dels Fidels Difunts. Novembre de 2008 "
jueves, 6 de noviembre de 2008
LA DESAFORTUNADA OCURRENCIA DE UNA SECRETARIA DEL PODER JUDICIAL

lunes, 3 de noviembre de 2008
EL AYUNTAMIENTO DE CIEMPOZUELOS HA NOMBRADO "HIJO ADOPTIVO" A SAN BENITO MENNI

sábado, 1 de noviembre de 2008
EL MANICOMIO DE SAN BAUDILIO DE LLOBREGAT, EN LA OBRA DE BENITO PÉREZ GALDÓS
